La "Otra" izquierda radical : el movimiento libertario en la Transición. Madrid, 1975 - 1982
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 73-97)

En aquest text s'analitza la reorganització del moviment llibertari durant la Transició espanyola, amb una especial atenció a l'activitat desenvolupada a Madrid. A l'entorn del nucli central que era el sindicat CNT, l'univers llibertari estava format per petits grups variats i per iniciatives que van influir en la dinamització de diferents moviments socials i culturals. L'article repassa l'aportació llibertària en els diferents àmbits com el moviment obrer, la lluita dels presos comuns i la recerca de formes de vida alternatives.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

L'Esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70 : estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi
Sans Molas, Joel

En: "Otras voces, otros ámbitos" : los sujetos y su entorno : Nuevas perspectivas de la historia sociocultural. València : Publicacions de la Universitat de València, 2015
ISBN 978-84-606-5875-7

Tot i ser, en el seu conjunt, la segona força política de l'antifranquisme després del PCE i del PSUC, les organitzacions de l'esquerra revolucionària han estat poc reconegudes en el relat històric sobre els anys 70 i la transició. En aquesta categoria, l'autor hi aplega les organitzacions marxistes que hi havia a l'esquerra del PCE i del PSUC; entre les més importants en el seu arrelament social el PTE, l'ORT, l'MC, la LCR, l'OIC i l'OCE-BR. En aquesta comunicació Joel Sans realitza un estat de la qüestió elaborat i crític de les visions que ha presentat la historiografia respecte aquestes organitzacions, reivindicant en la seva interpretació els seus papers i la importància que varen tenir.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

Asalto a la fábrica : luchas autónomas y reestructuración capitalista, 1960 - 1990
Quintana, Francisco

Barcelona : Alikornio, 2002
ISBN 8493223204

Les tres dècades compreses entre 1960 i 1990 representen en la nostra història recent una transició de la què el canvi de règim a un de democràtic només representa la vessant política. Són trenta anys de profunda transformació social, econòmica, política i cultural que segueixen el procés d'inserció de l'economia espanyola en el circuit de reproducció internacional capitalista. La primera part del llibre se centra en torn al que els autors qualifiquen d'antagonisme d'una classe obrera urbana i bel·ligerant, l'autonomia de la qual es materialitzà en un cicle de lluites autònomes que haurien constituït el teló de fons que precipità el pacte de la transició democràtica entre l'oposició democràtica i els hereus de Franco. La segona part recull les transformacions que, un cop consolidat el pacte social, tenen lloc al llarg de la dècada dels vuitanta, mitjançant la introducció de mesures polítiques que s'analitzen com a orientades a desintegrar la resistència obrera, en consonància amb el pla de reestructuració que s'estava portant a terme en la resta de països capitalistes. Un cop extingits els últims bastions de la resistència obrera autònoma i convertida la societat en fàbrica, s'hauria inaugurat una fase d'antagonisme social difús, amb noves figures de proletarització accelerada (precarització) vinculades a nous àmbits de vulnerabilitat del procés de reproducció capitalista.

Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959 - 1994)
Pérez Serrano, Julio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013, p. 249-289
ISBN 9788499406299

Aquest capítol incorpora una aproximació de conjunt força completa a la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola durant bona part de la segona meitat del segle XX. L'autor agrupa els diferents partits per corrents ideològics, establint una divisió principal d'aquests en dos blocs. El primer bloc comprèn els partits que vénen del PCE: el primer maoisme amb el PCE (m-l) i el PCE (r), el segon maoïsme amb el PTE, l'OCE (BR), l'ORT i l'MCE, i la dissidència leninista i prosoviètica amb el PCE (VIII-IX Congrés), el PCOE, el PCT, les Cèl·lules Comunistes i el PCPE. El segon bloc comprèn els partits que vénen del Marxisme revolucionari: els corrents d'inspiració consellista amb l'AC, el POUM i l'OICE, les tendències trotskistes amb la LCR, el PORE, el POSI i el PST, i altres grups trostkistes. L'autor relaciona l'auge de l'esquerra revolucionària amb el procés de l'agudització de la lluita de classes a Espanya, entre l'inici de la liberalització econòmica i la culminació de la transició. El treball distingeix diverses etapes. La primera s'emmarca entre el procés de formació dels partits radicals des de finals dels anys cinquanta fins el 1973. A partir de llavors, una part d'aquests partits assumeix l'estratègia de Ruptura democràtica i difumina el discurs revolucionari, mentre que l'altra opta per una lluita armada sense recorregut. L'any 1977, des de la il·legalitat, la majoria d'organitzacions de la primera via participaren en les eleccions, tot reconeixent el triomf del reformisme; s'inicià llavors un declivi que el 1980 s'expressà en la dissolució dels dos principals partits maoistes. L'última batalla de l'Esquerra radical acabarà en derrota el 1986, amb la incorporació d'Espanya a la OTAN, condemnant les organitzacions supervivents, ja als noranta, a la desaparició.

Anarquistas : un siglo de movimiento libertario en España
Marín, Dolors

Barcelona : Ariel, 2010
ISBN 9788434469341

La història de l'Anarquisme espanyol va molt més enllà que la de la seva potent central sindical Confederació Nacional del Treball (CNT) i de noms punters com "Tierra y Libertad", "Solidaridad Obrera", o de l'estereotip format entorn de les fotografies de milicians en la Guerra Civil. A més del transcórrer polític de l'Anarquisme en aquests cent anys, incloent un ampli apartat sobre l'Anarquisme durant la transició espanyola, Anarquistas reflecteix la historia de una sociabilitat i un projecte d'associacionisme obrer sigular. És la història de les seves lluites, de les pràctiques quotidianes de "vida en anarquia", de les escoles racionalistes i les noves formes d'entendre la sexualitat lliure de traves. També de l'excursionisme, el naturisme, l'esperantisme, o el moviment cooperatiu i la formació de tot un ric imaginari simbòlic i cultural amb les seves cançons i mites. És també la història dels anarquistes anònims, que formen la base de l'ampli moviment anarcosindicalista espanyol, i que semblen condemnats a l'oblit. Una cruel paradoxa, ja que en la recent historiografia europea han aparegut investigacions on aquesta història silenciosa no sols és valorada, sinó que constitueix la clau per a la interpretació de fets primordials de la història general.

El Movimiento obrero en Vizcaya, 1967 - 1977 : ideología, organización y conflictividad
Ibarra Güell, Pedro

Bilbao : Universidad del País Vasco, 1987
ISBN 8475850820

En aquesta obra l'autor realitza un ampli repàs de la trajectòria del moviment obrer a Biscaia entre 1967, any en el qual es declara l'estat d'excepció, i 1977, quan la conflictivitat assoleix unes quotes inusitades. El llibre es troba dividit en deu capítols. El primer realitza una aproximació al marc històric i als antecedents immediats del "nou" moviment obrer a la primera meitat dels anys seixanta. Un segon abasta el període entre 1967 i 1969, moment de crisi i recomposició del moviment obrer a la província. El tercer aprofundeix en la relació entre nacionalisme i moviment obrer, amb el rerefons dels processos de Burgos de desembre de 1970. El quart analitza la representativitat del moviment obrer a través de les eleccions sindicals de 1971. El cinquè, en canvi, abasta el trienni 1971-1973. Realitza un succint repàs a les organitzacions obreres i els conflictes en allò que l'autor anomena una fase de transició. El sisè analitza el moviment obrer l'any 1974, any en el què recupera el seu protagonisme. El setè es troba consagrat a la conflictivitat el mateix any. El vuitè analitza les eleccions sindicals, així com la conflictivitat laboral, l'any 1975. El novè analitza la conjuntura crítica entre gener de 1976 i maig de 1977, tot incidint en les estratègies de les distintes organitzacions. Finalment, el darrer capítol abasta la mateix conjuntura, tanmateix des de la perspectiva i analitzant les tendències de "l'altre" moviment obrer, és a dir, l'organització assembleària directa dels treballadors i el seu declivi.

Cenetistas, anarquistas y libertarios varios, 1963 - 1977
Hernández Holgado, Fernando

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977) / Javier Tébar (ed.). València : Publicacions de la Universitat de València, 2012, p. 159-168
ISBN 9788437090146

En el període d'activitat del Tribunal de Orden Público (1963-1977), l'activitat anarquista i anarcosindicalista presentà una gran multiplicitat de formes i estratègies, algunes d'elles radicalment enfrontades entre si. En aquest context s'explica l'escissió entre la CNT-AIT de l'Exili i els grups cenetistes de l'interior, circumstància que va marcar bona part d'aquest període i determinà un progressiu i constant declivi fins a la mort del dictador. El capítol planteja una mirada que vol abastar aquesta multiplicitat.